NO ESTÀ ESCRIT A LES ESTRELLES (The fault in our stars)

En primer lloc he de dir que això no és una ressenya, simplement he sentit l’impuls de parlar sobre aquest llibre i d’aquí a sortit aquesta entrada.

Bé, hauria de començar des del principi posant-vos una mica en context. Fins a la setmana passada, no havia llegit absolutament res del John Green i tampoc havia vist l’adaptació cinematogràfica de “Tha fault in our Stars”. Sí, molt estrany, ja ho sé, però és que el llibre no m’havia cridat que el llegís i, tot i que el tràiler de la pel·lícula em va agradar, tampoc vaig sentir la necessitat d’anar-la a veure.

Però tot això va canviar fa una setmana, quan vaig anar a una reunió amb la meva editora i em va regalar un exemplar de “No està escrit a les estrelles”. Quan vaig arribar a casa, vaig decidir que me l’hauria de llegir, almenys per entendre el perquè a la gent li havia agradat tant o si era un llibre tan memorable com tothom deia.

Tenia expectatives molt altes, altíssimes, gairebé pels núvols; havia escoltat a tanta gent dir que era el millor llibre de la història, que els hi havia encantat, que els havia ajudat a veure les coses d’una forma diferent... Al principi no em va enganxar tant com m’esperava. Pot ser perquè vaig llegir-me’l quan anava per la meitat del llibre de les “Aventuras de Huckleberry Finn” del Mark Twain, el qual té una forma de narrar i un vocabulari evidentment molt diferent, i em va acostar a adaptar-me a un narrador en primera persona i un vocabulari més normal.

Vaig deixar-lo pel capítol quatre o cinc, però l’endemà el vaig veure sobre la meva tauleta de nit i aquest cop sí que vaig sentir com em cridava perquè seguís llegint. El vaig agafar i vaig seguir una mica més, la veritat és que hi havia certes parts que tenia spoilejades perquè havia vist el tràiler de la pel·lícula de forma que quan vaig llegir que (atenció SPOILER) l’autor del llibre preferit de la Hazel vivia a Amsterdam, ja sabia que d’alguna forma hi acabaria anant amb el Gus perquè ho havia vist al tràiler, igual que altres coses.

Tanmateix després d’avançar una mica més, ja estava una mica més enganxada, tot i que no tant com m’imaginava al principi. A mesura que avançava la novel·la, em vaig adonar que realment m’agradava i que hi havia certs fets que no m’esperava gens i això em va agradar molt. Així que ja no vaig parar fins que el vaig acabar.

ESCENA QUE RECORDO MILLOR (SPOILER)

No sé per què però l’escena que se m’ha quedat més gravada a la ment és en la qual la Hazel a d’anar a buscar a l’August a una gasolinera perquè la sonda se li ha infectat i se’l troba plorant i vomitant sobre ell mateix.

Aquesta escena em va afectar molt, potser perquè vaig veure una part del August que em va tocar la fibra sensible, potser perquè vaig sentir molta compassió de la seva situació o potser perquè em van emocionar les ganes del Gus de poder fer coses per ell mateix, tot i les seves limitacions.

ADAPTACIÓ CINEMATOGRÀFICA

Bé, just després de llegir la pel·lícula, vaig veure molt clar que havia de veure la pel·lícula i aquesta em va fer plorar com una mala cosa. No sé per què però vaig plorar a tantes escenes, moltes de les quals no eren per plorar, que no puc recordar el número.

L’adaptació em va encantar perquè des del meu punt de vista és molt fidel al llibre, potser amb un toc més juvenil, però molt fidel. La majoria de diàlegs són calcats als que hi ha en el llibre.

Espero que us hagi agradat aquesta entrada i espero que em digueu si; Us he llegit el llibre? Us va agradar? Heu vist la pel·lícula? Que us va semblar?

PD: Originalment en aquesta entrada hi havia una secció que posava “millors frases”, però quan les estava copiant he vist que n’hi havia tantes que he decidit fer una entrada de “frases de llibres” dedicada a les frases de “No està escrit a les estrelles”.