diumenge, 26 d’abril de 2015

EL QUE VA QUEDAR...


Llavors les seves mirades es van creuar, els dos s’havien vist i no podien negar-ho. En aquells moments la possibilitat de treure el mòbil i simplement mirar la pantalla per evitar haver de saludar a aquella persona, desviar la mirada cap a l’altra banda i fer veure que no l’havies vist, o començar a parlar amb la persona del costat i desconnectar de tothom que et rodeja ja no existien.
Els dos van dubtar, no sabien si dir-se hola com si realment la seva història mai hagués existit o simplement apartar la mirada un de l’altre sabent el que allò significava.
Finalment va arribar el moment, estaven gairebé de costat, però cada un tenia una direcció diferent. Ara era el moment de decidir en què s’havien convertit; volien seguir sent amics i intentar que la seva relació sobrevisqués a tot el que havien passat junts, o volien tornar a ser desconeguts amb un passat en comú.
El temps es va parar un moment perquè els dos poguessin mirar-se i decidir el que eren amb la mirada. Les mirades es van creuar i els dos van saber el que pensava l’altre. Encara no estaven preparats per definir el que eren; l’únic que sabien era que havien estat dos desconeguts que amb el temps s’havien anat coneixent fins que van arribar al punt que havien de ser més que amics o separar-se per sempre i havien escollit mantenir-se junts fins al punt en què van començar les baralles, els plors i els crits i llavors van decidir separar-se per amor a l’altre.
Ella va dedicar-li un somriure melancòlic i ell la va mirar d’aquella forma que a ella li agradava. Encara cap dels dos sabia com havien pogut acabar d'aquella forma. Potser havia estat aquella complicitat que havien anat perdent amb el temps, o aquelles bromes que havien deixat de tenir gràcia, o aquelles baralles que sorgien sense motiu aparent... l'únic que sabien del cert, era que aquelles papallones a la panxa que apareixien cada cop que es veien s’havien anat esfumant, que aquells petits defectes que al principi es podien tolerar s’havien fet més grans, que aquella màgia que abans els rodejava havia desaparegut i els havia mostrat una realitat que no els hi havia agradat.

Llavors el temps va tornar a la velocitat normal, els dos van seguir el seu camí i l’únic que va quedar va ser allò; una mirada i un somriure melancòlic. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada