dijous, 30 d’abril de 2015

LA MEVA ESTANTERIA #1



 D'ençà que vaig obrir aquest blog fins a l’actualitat, a part de les notícies d’ahir sobre la meva novel·la de la qual us aniré informant, només he publicat històries, així que he decidit que avui faré una entrada més dinàmica.

En aquesta entrada us parlaré de 3 llibres que m’he llegit, m’han agradat i que us vull recomanar.

      1.    La selecció (Kiera Cass)
Aquest llibre té lloc en el futur i tracta sobre una noia anomenada Amèrica que a través d’un concurs anomenat “La selecció” és escollida per anar a viure en un palau juntament amb trenta-quatre noies més per competir pel cor del príncep Maxon.

Tot i que aquesta descripció pot semblar poc atraient, és un gran llibre. A diferència d’altres llibres no hi ha cap part que es faci pesada i és molt dinàmic. És un llibre lleuger que passa molt bé i que al final de cada capítol et deixarà amb ganes de seguir llegint. És perfecte per si tens ganes d’aventura i amor.

        2.    Eleanor & Park (Rainbow Rowell)
“És una història d’amor entre dos outsiders prou intel·ligents per saber que el primer amor mai és per sempre, però suficientment valents i desesperats per intentar-ho”.

Què dir sobre aquest llibre? És simplement maquíssim. No és la típica història d’amor que llegim en molts llibres, els personatges d’aquest llibre són molt més profunds i realment arribes a empatitzar moltíssim amb ells i desitjar que la seva història d’amor acabi bé. És perfecte per gent romàntica que busca una història d’amor una mica diferent.

       3.    La veritat sobre el cas del Harry Quebert (Jöel Dicker)
Un escriptor estrella, Marcus Goldman, no aconsegueix trobar inspiració per escriure una nova novel·la i en plena crisi li arribar la notícia que el seu amic i escriptor Harry Quebert ha estat acusat d’haver assassinat a una noia de 15 anys fa molt de temps. Malgrat amenaces anònimes que rebrà, Marcus investigarà el cas fins al final.

Aquest llibre és especial per amants de llibres de misteri i detectivescs. Aviso que és un llibre gruixut (unes 700 pàgines), però també he de dir que quan t’endinses en la història ho fas molt profundament i enganxa moltíssims. Està molt ben escrit i la trama no et defraudarà gens.

Espero que us hagin agradat aquests llibres i aquest tipus d’article, si voleu recomanar-ne algun o comentar sobre aquests perquè els heu llegit o penseu fer-ho podeu deixar un comentari aquí baix.
Un petó a tots,
NINA 1234



dimecres, 29 d’abril de 2015

NOTÍCIES MOLT IMPORTANTS



Hola a tots/es,
Aquest article que estic penjant avui, no és cap història, ni cap text que us vulgui donar a conèixer, és una cosa molt important per mi i que vull compartir amb tots vosaltres perquè ho puguem celebrar junts.
Segurament la majoria dels que llegiu actualment aquest blog també heu llegit la novel·la "Si m'estimes...", i pels que no l'hàgiu llegida, "si m'estimes..." és una novel·la que vaig començar a escriure a finals de l'any passat i vaig acabar a finals de febrer i que vaig publicar en un blog anomenat simestimes.blogspot.com.
Bé, tornant a la notícia que us vull donar.... Està relacionada amb aquesta novel·la precisament i és que... (redoble de tambors)
ME LA PUBLICARAN!!  


No podria estar més feliç en aquests moments, vinc de parlar amb la meva editora i necessitava explicar-vos-ho a vosaltres. Us estic realment agraïda per tot el suport online que m'heu donat i havíeu de ser els primers en saber-ho ;).
Respecte al blog on vaig penjar la novel·la l'he hagut de tancar :$, però això no significa que la Diana, el Joan, l'Anna, el Xavi, la Mary... i tots els altres desapareixeran d'internet... hahaha;)
Finalment ara que ja és oficial que em publicaran la novel·la (cada cop que ho dic el meu somriure es fa més gran), he decidit donar-me a conèixer poc a poc, així que us invito a comentar i fer-me preguntes sobre coses que vulgueu saber sobre mi (no excessivament personals si us plau ;) )
 Un petó i una abraçada fortíssims a tots i totes
NINA 1234


diumenge, 26 d’abril de 2015

EL QUE VA QUEDAR...


Llavors les seves mirades es van creuar, els dos s’havien vist i no podien negar-ho. En aquells moments la possibilitat de treure el mòbil i simplement mirar la pantalla per evitar haver de saludar a aquella persona, desviar la mirada cap a l’altra banda i fer veure que no l’havies vist, o començar a parlar amb la persona del costat i desconnectar de tothom que et rodeja ja no existien.
Els dos van dubtar, no sabien si dir-se hola com si realment la seva història mai hagués existit o simplement apartar la mirada un de l’altre sabent el que allò significava.
Finalment va arribar el moment, estaven gairebé de costat, però cada un tenia una direcció diferent. Ara era el moment de decidir en què s’havien convertit; volien seguir sent amics i intentar que la seva relació sobrevisqués a tot el que havien passat junts, o volien tornar a ser desconeguts amb un passat en comú.
El temps es va parar un moment perquè els dos poguessin mirar-se i decidir el que eren amb la mirada. Les mirades es van creuar i els dos van saber el que pensava l’altre. Encara no estaven preparats per definir el que eren; l’únic que sabien era que havien estat dos desconeguts que amb el temps s’havien anat coneixent fins que van arribar al punt que havien de ser més que amics o separar-se per sempre i havien escollit mantenir-se junts fins al punt en què van començar les baralles, els plors i els crits i llavors van decidir separar-se per amor a l’altre.
Ella va dedicar-li un somriure melancòlic i ell la va mirar d’aquella forma que a ella li agradava. Encara cap dels dos sabia com havien pogut acabar d'aquella forma. Potser havia estat aquella complicitat que havien anat perdent amb el temps, o aquelles bromes que havien deixat de tenir gràcia, o aquelles baralles que sorgien sense motiu aparent... l'únic que sabien del cert, era que aquelles papallones a la panxa que apareixien cada cop que es veien s’havien anat esfumant, que aquells petits defectes que al principi es podien tolerar s’havien fet més grans, que aquella màgia que abans els rodejava havia desaparegut i els havia mostrat una realitat que no els hi havia agradat.

Llavors el temps va tornar a la velocitat normal, els dos van seguir el seu camí i l’únic que va quedar va ser allò; una mirada i un somriure melancòlic. 

diumenge, 19 d’abril de 2015

L'ESTACIÓ


L’Arnau va observar l’estació de tren. Estava deserta a excepció d’una noia, asseguda en un banc de l’andana, que observava impassible l’anada i tornada dels trens. La presència d’aquella noia va fer que s’obris dins de l’Arnau una caixa plena de records, de converses, de riures, de llàgrimes i d’emocions contingudes.

 “-Hola Arnau –va dir la Mar mentre passava un full del llibre que tenia sobre les cames.
-Mar, mai t’has adonat que les persones només són amables per després aprofitar-se de tu? –va dir l’Arnau amb un to més proper a l’afirmació que a la interrogació, eludint la salutació de Mar.
-I tant Arnau, i tant... –va dir la Mar, la seva veu sonava llunyana i trista.
-I que fas?
-Només pots fer dues coses. Aprens a perdonar o agafes el camí de la venjança. –va dir amb una veu, que ja no tenia rastre de tristor, i en la qual només regnava la indiferència.
-Tu què fàries?- va preguntar l’Arnau innocent com un nen petit.
La Mar va tornar a dirigir la seva vista al llibre de la seva falda. El silenci es va apoderar del moment.”

L’Arnau va baixar les escales impacient i es va moure àgilment fins al costat de la noia, dissimulant l’alegria que li produïa la seva presència que no va apartar ni un segon la vista de les vies del tren. L’Arnau mai va entendre la màgia que tenien aquelles vies, o l’estació en si, per provocar que la seva companya pogués estar-se contemplant-les durant hores senceres. Ell tenia la suposició que aquell lloc, era un d’aquells espais que tenen alguna cosa que els fa especials i que t’obliguen a retornar un cop i un altre sens motiu aparent.
-Feia molts dies que no venies –va dir l’Arnau. La seva veu era tranquil·la i suau, tot i que en el seu interior havia explotat una caixa de felicitat que feia temps que esperava el moment d’obrir-se.
-He hagut de fer moltes coses –va dir ella amb una veu indiferent.
L’estació es va omplir de gent que havia baixat del tren acabat d’arribar, la Mar els observava impassibles.
-Sabies una cosa Arnau? –el va mirar.
-Què? -va preguntar l’Arnau aguantant-li la mirada, intentant trobar-li les emocions que ella hi amagava a dins i que mai ensenyava a ningú.
-No es pot viure de la felicitat dels altres –va dir mentre retornava la seva vista a les vies del tren.
L’Arnau es va quedar en silenci i va retornar la mirada a l’estació, novament deserta. Llavors va recordar aquelles tardes que durant un temps de les seves vides eren la forma de fugir del món que els envoltava ple d’intolerància i una mica de menyspreu, l’alegria que sentia quan la veia asseguda al banc contemplant l’horitzó i l’emoció que li provocava pensar en què la veuria un cop més asseguda en el tercer banc, començant per l’esquerra, d’aquella estació.

diumenge, 12 d’abril de 2015

50


Aquest és un text que li vaig escriure al meu pare quan aquest va fer cinquanta anys. Fa poc el vaig retrobar al meu ordinador i després d'aconseguir el seu permís per publicar-lo, aquí està. Espero que us agradi i el gaudiu.
Vaig obrir el paquet, era el mateix llibre que m’havia regalat la meva sogra, L’encant de fer 50 anys de Rafael Vallbona. Pel que es veia a la gent no li importava fer regals mediocres encara que sabessin que estaves a punt de creuar la línia que marcava la diferència entre un abans i un després en la vida. Aquell llibre, al qual la gent semblava donar tanta importància, només eren les reflexions d’un home que només recorria els mateixos tòpics un cop i un altre, de la gent que compleix els cinquanta anys.
Que si ets més savi per experiència i per coneixements, que ja comences a entendre les coses com són i acceptes sense complexos que els cinquanta anys no estan malament i que és el punt de la teva vida en què ja has viscut tot el que havies de viure i és el moment d’alliberar-te. Bé, potser per ell, que era un home que segurament havia viscut una bona vida, que tenia prou diners per viure molt còmodament i que havia conegut a gent molt erudita i interessant a la seva vida aquests tòpics es complien però en el meu cas no.
No em considerava més savi, bé, la veritat sigui dita, he après molt i m’he tornat més savi amb el temps i amb els anys, però em queden infinites coses per aprendre i que hagi fet els cinquanta anys no vol dir que ja em pugui considerar una persona sabia. Respecte a les experiències, és veritat que n’he viscut moltes però també és veritat que me'n queden moltíssimes per viure. Encara he de visitar països del món, convertir-me en un escriptor famós, sortir al programa del Cuní presentant un dels meus best-sellers o discutint un tema polèmic en una futura actualitat, acabar de pagar la meva casa, complir somnis adolescents, veure créixer a la meva filla...
I ara, arribo al punt on volia arribar des del principi remarcant el tòpic de «els 50 anys és quan acceptes que et trobes un punt de la teva vida en què ja has viscut les experiències més importants i que és el moment d’alliberar-te». Confesso que jo em sento com un noi de divuit anys que segueix recordant-se com si fos ahir d’aquella noia que es deia Laura que vaig conèixer anant a les classes de pintura amb el professor Soriguera i que m’agradava però mai es va arribar a fixar en mi, o de quan treballava als laboratoris amb rates i beagles, o de quan vaig treballar amb avis i tantes coses més.
Quan em miro al mirall no veig un home de cinquanta anys, em veig a mi, simplement jo, l’home que he estat sempre, potser tinc més arrugues o menys cabell però tant he canviat? Segueixo sent el mateix noi que es va enamorar d’una noia addicta a les coca-coles, que li agradava treballar al laboratori, el que no van saber guiar a l’escola, el que no ha viscut la vida caminant per un camí de flors, el que ha publicat un llibre i n’ha escrit dos més, el que somia en ser escriptor i viure’n, aquest sóc jo un home de cinquanta anys.

diumenge, 5 d’abril de 2015

EL MIRALL


Va tornar a mirar-se al mirall mentre feia un gran sospir. Res havia canviat, les seves cames seguien tenint la mateixa forma que abans i seguien ocupant el mateix espai en el mirall, la seva panxa seguia sense ser una línia recta quan es mirava de perfil i la seva cara, simplement, seguia sent la mateixa.
Els seus ulls seguien sent de color marró; quin color tan poc original, d'entre tants colors que existeixen a mi m'havien de tocar els ulls marrons, sóc tan poc especial, el seu nas seguia sense ser tan petit i ben format com li agradaria; per què no havia pogut heretar el nas petit i ben proporcionat de la seva mare?, els seus llavis seguien sent molt prims; per què no podia tenir uns llavis més gruixuts, més atractius, que la fessin destacar en un bon sentit, els seus pòmuls seguien sense notar-se darrere de les seves galtes; per què no podia tenir uns pòmuls marcats com la majoria de les models que veia per la televisió? Les seves celles eren poc marcades i buides; sempre li hauria agradat tenir aquelles celles ben definides, primes i sense cap pèl fora de lloc que semblava tenir tothom menys ella, i el seu front seguia sent molt ample, però ja s’havia mentalitzat que sempre seria així, el front no era una d’aquelles coses que podia canviar fent dieta o exercici.
Va sospirar i va apartar la vista del mirall i d’aquella imatge de si mateixa que no li agradava. Va sentir com obrien la porta, i en girar-se va veure entrar a la Maria.
-Estàs preparada?- va dir mentre deixava una gran capsa al costat de tot el maquillatge.
Va assentir, sentia el mateix nerviosisme que va sentir el primer cop, però amb cada fotografia se sentia molt més segura d’ella mateixa.
-Quin és l’estil de la sessió d’avui?- va preguntar la Maria mentre es treia la jaqueta i començava a escollir el maquillatge.
-Crec que el tema és «Cita a París»- va dir mentre s’apartava els cabells de la cara per què la Maria la pogués començar a maquillar.
-Llavors, et faran les fotografies amb un model masculí?- va agafar un pinzell i va començar a escampar-se base sobre la mà.
-Suposo que si, però no m’han dit qui és- va tancar els ulls i va notar com la Maria començava a maquillar-la.
Després de mitja hora ja estava. Va mirar-se al mirall i va veure aquella imatge d’ella que li agradava. Portava unes lentilles que li feien els ulls d’un color blau marí, el seu nas semblava molt més petit gràcies als contorns i els seus pòmuls estaven molt més marcats, els seus llavis eren molt més grans gràcies a aquell pintallavis vermell que li havia posat la Maria i les seves celles s’assemblaven a aquelles que tenien totes les models, com ella.

dimecres, 1 d’abril de 2015

CONFESSIÓ


No sabia si era el moment adequat, potser s’hauria d’haver esperat una mica més, després de tot, portava un any esperant, una o dues setmanes més no el matarien. Però sabia que estava allà per un motiu, ja no podia aguantar veure-la des de la distància i estimar-la en silenci, haver-li de donar consells quan li agradava un noi, o simplement escoltar-la sabent que ella només el considerava un amic més.
Sempre havia pensat que poder mantenir-se al seu costat i donar-li el seu suport li era suficient, però havia arribat en un punt en què necessitava avançar una passa, encara que allò signifiques retornar-ne cinc endarrere, tenia la necessitat d’arriscar-se.
Havia tardat una setmana a recollir coratge, reflexionant una mica cada dia sobre si realment havia de dir-li el que sentia. La veia somriure, fer broma, alegrar-se i això cada dia el matava una mica més, volia ser ell el què la fes somriure, volia ser ell el que li provoques alegries, simplement volia ser ell.
Va veure com s’acostava somrient. Li encantava aquell somriure, per no dir que n’estava totalment enamorat, li encantava com, quan somreia, se li podien veure les dents col·locades perfectament després de dos anys portant ferros, i com els seus llavis es tornaven més prims i fins, com si s’amaguessin.
-Què volies?
Abans d’obrir la boca va reunir tot el coratge que tenia. Veia com ella somreia alegrament i això li feia por, no volia que els seus sentiments apaguessin aquell somriure i aquella felicitat.
-Et volia explicar una cosa.
La noia el va mirar i va somriure com sempre ho feia.
-Tinc por de perdre’t.
El desconcert va invadir el rostre de la noia durant unes fraccions de segon, però de seguida el seu somriure va recobrar la força.
-Passi el que passi sempre estaré aquí.
En aquell instant el sol fet de tenir-la al davant i mirar-la li feia mal, notava com el pit se li tornava dur, com si s’estigués convertint en una roca. Portava anys preocupant-se de què ella no notés com el seu cor bategava quan estaven junts, de què no notes el seu nerviosisme quan es quedaven sols, i tot això havia derivat en allò; li feia mal mirar-la i veure aquella innocència en els seus ulls.
Era evident que ella no sospitava dels seus sentiments. Va tancar els ulls i va respirar necessitava treure’s aquella pedra per poder tornar a respirar tranquil, fos amb ella o sense ella.
-Volia dir-te que t’estimo.