COM VAIG ACABAR PUBLICANT UN LLIBRE...#2

Hola a tots,

Avui vinc amb la continuació de la història sobre com vaig acabar publicant un llibre, si no heu llegit la primera part, està aquí i crec que no cal dir res més:

“On m’havia quedat? Ah sí, a quan vaig reenviar el mail a l’editora de la secció de literatura juvenil. Doncs això, li vaig reenviar el mail amb l’adreça del blog, on publicava un capítol de la novel·la cada dia, i al cap d’uns quants dies em va respondre.

Sincerament per mi això ja hauria estat totalment suficient, vull dir, només li havia enviat l’enllaç d’un blog; si m’hagués respòs amb un mail dient-me que no podia treballar amb una història que encara no estava acabada, m’hauria semblat perfectament comprensible, potser és el que hauria fet jo en el seu lloc, no ho sé. Tornant a la història, en el mail em deia que la història li semblava molt interessant, que li agradaria que l’anés a veure a les oficines de Grup 62 per parlar-ne i em deia quan li anava ve que hi anés. Aquí tot va començar a semblar totalment irreal. Realment m’estava demanant que anés a les oficines d’una de les editorials més importants de Catalunya per parlar sobre el meu blog? Doncs es veu que sí.

Llavors vaig tenir un petit inconvenient que no havia previst, els hi havia d’explicar als meus pares perquè no sóc de Barcelona i necessitava que em portessin o almenys tenir el seu permís per anar-hi. Encara més, l’hora a la qual li anava bé a l’editora, jo tenia classes, així que m’havia de saltar una hora per poder anar-hi. Sé que els hi hauria pogut demanar de canviar el dia, però quan una editorial com Grup 62 et diu quin dia els hi va bé per veure’t i tu ets una completa desconeguda en el món editorial amb una història inacabada, qui té temps per exigir res?

Doncs bé, un vespre abans d’anar a dormir els hi vaig dir als meus pares que els hi havia d’explicar una cosa molt important que m’havia passat. Sincerament m’encantaria que poguéssiu veure les seves cares en aquell moment, ves a saber que els hi estava passant pel cap. Doncs quan els tenia els dos asseguts els hi vaig explicar lentament com havia obert un blog, havia començat una història, havia enviat un mail i m’havien demanat d’anar a les oficines de l’editorial. Crec que al principi no s’ho creien, es pensaven que era una broma, així que els hi vaig haver d’ensenyar el mail. I, fins i tot després d’ensenyar el mail encara tenien dubtes, recordo que el meu pare em va dir que anés amb compte perquè potser era un estafador o alguna cosa per l’estil i m’estaven intentant enganyar.

SPOILER ALERT: No era cap estafador ni res per l’estil.

Doncs bé, els meus pares ho sabien, els hi semblava perfectíssim i ja tenia una nota feta per poder-me saltar les classes. En aquest punt encara no ho sabia ningú a excepció dels meus pares, recordo explicant als meus amics que havia d’anar al metge i com em preguntaven si em passava alguna cosa greu, la veritat és que no em passava res, ni tan sols anava al metge.

Després de mitja horeta de cotxe finalment em trobava davant de les oficines, (he de dir que l’edifici és molt bonic) a l’entrada hi ha una recepció i no pots entrar sense un identificador. Recordo com l’home de recepció va haver de trucar a les oficines per confirmar que tenia una cita amb la meva editora i ens donava identificadors al meu pare i a mi per poder entrar.

Les oficines de l’editorial estaven a la planta set. Vam pujar a l’ascensor fins a la planta set i quan vam sortir ens vam trobar en un petit rebedor amb una gran porta automàtica de cristall que donava pas a les oficines. No hi havia ningú, vam esperar un moment i finalment va arribar l’editora a buscar-nos."

I per avui això és tot. Sé que és una història molt llarga, sobretot si us ho explico amb tots els detalls, com estic fent, però crec que així tot plegat s’entén més i millor.

La continuació encara no sé quan la publicaré, però ho acaabré fent i, fins a la pròxima entrada!