Va
mirar-la. Semblava que el vent acaricies el seu cabell recollit en una cua alta
i intentes apartar-li el serrell del front per acariciar-li la cara. Portava
els ulls pintats, una fina línia negra que accentuava la seva mirada dolça
i dura a la vegada, com si t’intentes dir que no t’havies de preocupar per res
perquè ella sempre estaria al teu costat, però a la vegada t’advertia que no
fessis cap ximpleria perquè no t’ho perdonaria. Tenia la vista clavada en
aquell estany, mentre veia barques plenes de parelles passar.
-Recordes
aquest lloc?
-Va
ser el lloc on vam tenir la nostra primera cita. Recordo que vam llogar una
d’aquelles barques i vam estar-nos unes dues hores remant per l’estany perquè
no sabia com girar la barca per tornar a terra ferma.
-Recordes
que va passar?
-Recordo
com quan estava intentant girar et vas aixecar perquè t’estaves marejant i com
per poc els dos en quèiem a l’aigua. I al final, quan vam aconseguir tornar,
vam haver de pagar deu euros per haver estat una hora de més amb la barca.
-Recordes
com anava vestida?
-Recordo
que portaves aquell vestit de flors, que cada vegada que bufava el vent
s’aixecava i cridaves com una histèrica, amb aquelles ballarines que
acabaves de comprar i et feien mal als peus.
-I
recordes com anaves vestit tu?
-Recordo
que em vaig posar una camisa de quadres, que m’havia comprat especialment per
la nostra primera cita, amb uns texans que em va deixar el meu germà gran i
unes sabates negres.
-Recordes
que vas sentir aquell dia?
-Recordo
que al principi estava molt nerviós perquè tenia molta por de fer el ridícul
davant teu i que pensessis que era un sapastre, però quan ja portàvem bastant
estona junts, vaig començar-me a sentir-me estranyament còmode al teu costat i
vaig començar a sentir que realment teníem un futur junts.
-Recordes
que va passar aquí?
-Recordo
que vam seure en el banc en el qual estem ara i lentament em vaig anar acostant
a tu fins que et vaig fer un petó.
-I
recordes el què em vas dir?
-Recordo
que et vaig dir que t’estimava, tot i que ara que ho dic en veu alta potser em
vaig passar una mica tenint en compte que era la nostra primera cita.
-Et
puc demanar una cosa.
Va
assentir amb el cap.
-Recorda
que en algun moment de la teva vida em vas estimar, d’acord?
Va
aixecar-se del banc i va allunyar-se acompanyada pel vent que intentava
eixugar-li les llàgrimes que li queien dels ulls. Aquell era el seu final.
