ARTICLE DE "EL MÓN"

Hola a tots,

Sé que vaig dir que aquest cap de setmana intentaria fer una petita crònica de com va anar la presentació del divendres, però no he tingut temps. Encara tinc la intenció de fer-la en algun moment, però abans he de trobar el moment per fer-la. 

Aquí us deixo una foto de la presentació, només com si fos una promo de l'entrada en que faré la crònica de la presentació:

Intentaré no tardar massa a penjar la crònica!

Avui simplemente us porto un article sobre mi que em van passar perquè llegis i que em va agradar, així que he decidit compartir-lo amb vosaltres. L’article l’ha escrit la Xènia Bussé i està publicat al diari el Món (aquí), però tot i això també us el deixo aquí. Us adelanto que no es tracta de cap resenya sobre el llibre, més en dit crec que té un aire com a carta, però bé us el deixo perquè ho digueu vosaltres mateixos:

“Després de llegir una entrevista al Núvol de Xavier Serrahima a l'Aina Li, una joveníssima escriptora de 15 anys que acaba de publicar «El noi del bus», em va picar tant la curiositat que no vaig poder evitar precipitar-me al seu blog, el veritable origen del llibre i de tot plegat. El seu somriure i les tones de futur que té al davant del nas confesso que em van entendrir, també, i que vaig sentir una petita fiblada maternal...però això són coses de dones de la meva edat, Aina, no en facis cabal.

 Com bé explica la mateixa Aina en diverses entrades, el que era una novel.la per entregues, online i en obert es va convertir de manera totalment casual en un volum imprès i publicat per Fanbooks, de Grup 62. Ella, escriptora sense saber que ho és, com passa a tots els escriptors al començament, no podia evitar d'escriure cada dia un capítol i penjar-lo al seu blog. Per tant, els dos símptomes que marquen la «malaltia» són clars: no poder evitar escriure i necessitar compartir-ho de totes totes. L'Aina es lliurava a aquesta tasca de manera natural mentre constatava el fet que, tot plegat, anava lligat al tercer símptoma inevitable: ser una llegidora compulsiva. Als quinze anys, tots ho recordarem, o ets llegidor compulsiu o no ets llegidor. O t'estàs totes les hores d'un dia d'agost hipnòtic fins que acabes «Aloma» de la Rodoreda amb un mal de cap impressionant o no. O llegeixes tot el que trobes a les prestatgeries de casa, des del diari d'Anna Frank fins a «Bon dia, tristesa» de la Sagan, passant per «El quadern gris» o ets del tot indiferent a aquest món. L'Aina llegeix novel.les d'amor i escriu sobre l'amor a la seva edat però confessa que, a banda d'algun «tilín» per algú, ella mai no s'ha enamorat de debò. N'ha llegit coses, però no ho ha experimentat. Però n'està pendent. I qui no està interessat en l'amor total als quinze anys, eh?

Com a bona lectora compulsiva de tentacles llargs i diversos i escriptora en cocció, l'Aina està construint-se un criteri propi. I ho explica, amb tota naturalitat, encara que no sàpiga que ho està fent. Per exemple, no pot evitar sentir que per sempre més jutjarà les històries de detectius de manera totalment nova després d'haver-se llegit les aventures de Sherlock Holmes. I llavors, un no pot evitar recordar quan llegia Conan Doyle per primer cop... O que «The catcher in the rye» és tota una altra cosa...i un recorda la impressió d'aquest llibre, dècades enrere.

 Evidentment, com a qualsevol noia sana de la seva edat, a l'Aina li agraden els pentinats i els maquillatges, és clar, però reflexiona sobre la transcendència de la vida humana adonant-se'n amb prou feines que ho fa, a entrades com «Tag filosòfic» al seu blog. Parla de predestinació i lliure albir, es pregunta què passa després de la mort o just abans de la vida en aquest món.

 L'Aina és una escriptora moderna, que coneix els seus lectors amb la immediatesa d'un post. Ha sabut calcular, llegint els resultats de les lectures online, com podia fer cada nou capítol més irresistible per als lectors i convertir, finalment, el seu relat en un autèntic «page-turner» com va fer, des d'una altra època, Edgar Allan Poe, un mestre en calibrar les audiències i les seves dèries.

 L'Aina, a més, ha sabut escollir l'essencial, el punt de vista. A la seva «El noi del bus», no és pas només de la noia, la Diana, de qui es narra la història, sinó que el noi, el Joan, també passa a ser un punt de vista, coneixem com pensa i què pensa. Això aparta «El noi del bus» de la categoria típica de «novel.la romàntica per a noies joves» i la converteix en una novel.la potser somniadora, però oberta a lectors joves en general i potser també no tan joves. Els adults que no ens creiem gaire això de que siguem adults, recordem situacions, pensaments i estones com les que l'Aina descriu, tant al llibre com al blog. I si som sincers, no podem evitar somriure, tornant-hi. Com deia Kierkegaard, «la vida s'ha de viure cap endavant, però només es pot comprendre anant enrere».”

Moltíssimes gràcies per l'article!