dijous, 13 de juny de 2019

RESSENYA: NATASHA PRESTON – EL ANÓNIMO


FITXA TÈCNICA 
Autora: Natasha Preston

Editorial: Cross Books, Planeta

Nº de pàgines: 295

Idioma: Castellà

Sinòpsis: Cuando Lylah y sus amigos recibieron el anónimo, lo tomaron a broma. ¿Un admirador secreto? Parecía una tontería por la que no merecía la pena preocuparse.

Ese fue el primer error.

Porque pronto uno de ellos desaparece... y aparece un nuevo mensaje:

SERÁS MÍA.


OPINIÓ PERSONAL

La veritat és que tenia les expectatives bastant altes per aquest llibre i m’ha decepcionat bastant. Com ja diu la sinopsi, el llibre tracta sobre la Lylah, la protagonista, la qual viu amb un grup d’amics en una casa d’estudiants mentre estudia a la universitat. Tots porten vides molt normal fins que un dia comencen a rebre cartes anònimes i una sèrie de crims comencen a succeïr dins del seu grup d’amics i tots estan en perill. Sincerament, quan em vaig llegir la sinopsi em va semblar que podia ser un gran llibre, és veritat que el tema dels acosadors s’utilitza molt pels “thrillers” i no és res nou i original, però amb aquest tipus d’històries saps segur que et mantindran enganxat de principi a fi i si està ben escrit segur que agrada. Llavors que és el que a mi no m’ha agradat?





En primer lloc m’ha semblat tot precipitat i he trobat que hi havia masses coses que no tenien cap sentit, entenc perfectament que es tracta d’un llibre de ficció i que per ajudar a fer avançar la trama en certs punts és necessari que passin certes coses encara que poden semblar una mica inverosímils, però en aquest cas m’han semblat excessives. La història té lloc en només 14 dies, comença el 1 de febrer i acaba el 14, el qual representa que és un dia important per la nostra protagonista, i personalment penso que voler desenvolupar tota una història d’assatjament i assassinats i misteri en tant poc temps és molt díficil i en aquest cas no m’agrada com està fet. En molts moments de la història l’autora fa fer als personatges coses que no tenen cap sentit tenint en compte la situació en la que es troben i la història es fa molt inverosímil, per exemple: només dos o tres dies després de que hi hagi hagut dos assassinats, els personatges tenen la necessitat de recuperar les seves vides i ja sortir de festa per separat quan saben que l’assassí els està vigilant i són potencials víctimes. Personalment penso que l’argument de que els personatges “volen recuperar les seves vides” seria molt més versemblant si haguessin passat ja un o dos mesos després dels assassinats, però que només dos dies després de saber que han matat a dues persones i que ells estan en perill decideixin sortir de festa, doncs em sembla que no té sentit i com aquesta situació bastantes més.




Tampoc m’ha convençut gens el paper que fa la polícia, m’ha donat la sensació que aquests personatges sortien perquè han de sortir, però realment no tenen cap funció a l’hora de fer avançar la novel·la, en cap moment descobreixen res, no troben cap pista, no donen informació sobre com avança el cas, no sabem quina és la seva línia d’investigació, fan interrogatoris constants, però mai se sap res.... Simplement aparèixen quan hi ha hagut un incident per emportar-se les proves, però més enllà d’això tampoc fan gaire més i quan ho fan només posen en perill als protagonistes intentant fer-los servir com esquè, fet que també em sembla inversemblant quan tens un assassí que ha matat dues persones en uns sis dies. Si haguessin passat dos o tres mesos i no se sap res de l’assatjador, aleshores podria entendre que la polícia demanés als protagonistes fer d’esquè, però fer-ho un dos dies després d’un assassinat em sembla absurd. I, penso, que si la polícia fos com un personatge secundari sense molta importància que només apareix de tant en tant no m’hauria molestat aquest inutilitat que tenen, però és què apareixen constantment al llarg de la història i no serveix per res.




Encara més, tampoc entenc les actituds dels personatges. Òbviament en els moments crítics tots tenen por i ho passen malament, que és totalment normal, però com ja he dit abans tots tenen l’actitud de “necessito sortir per recuperar la meva vida” i, sincerament, els fets passen en 14 dies en els que hi ha múltiples assassinats, així que no entenc gens la predisposició de tots els personatges a sortir tota l’estona i posar-se en perill constant quan són perfectament conscients de la situació en la que es troben. Encara més trobo que per la importància que li dona l’autora a remarcar com d’espantants i aterroritzats estan, les seves accions encara tenen menys sentit. I, en particular, l’interès amorós de la protagonista, el Chase, no m’ha convençut gens; a part de l’actitud que acabo de descriure que tenen gairebé tots els personatges, aquest té un toc una mica prepotent i dominant a vegades sobre la protagonista i això no m’ha acabat d’agradar.

I sobre el final, tampoc m’ha fet el pes. Crec que al llarg del llibre l’autora intenta despistar sobre l’identitat de l’assatjador d’una forma tant òbvia que és molt clar que serà algú diferent i al final tampoc és tant sorprenent, ja que no és com que la història et dona molt candidats entre els qui triar.




Sobre la forma en que està escrit, és una novel·la lleugera i amb un llenguatge molt simple i fàcil de llegir, no hi ha un excés de descripció d'emocions, que en certs m'hauria agradat, però fa avançar la trama amb molta rapidesa sense aturar-se en cap moment a sobredescriure cap situació i això també està bé per aquest tipus de llibres.
En resum, és un llibre que no m’ha acabat de convèncer, les actituds dels personatges no m’han agradat, el paper de la polícia tampoc, el final lleugerement previsible i la trama una mica inverosímil, tot i això, he de dir que és un llibre que aconsegueix mantenir-te enganxat fins al final ja que, tot i les coses que no tenen sentit, sempre hi ha la curiositat per saber com ha passat tot. Penso que si la trama tingués lloc al llarg d'uns mesos i no en 14 dies m'hauria agradat molt més.


-->

Cap comentari:

Publica un comentari