L’Arnau va
observar l’estació de tren. Estava deserta a excepció d’una noia, asseguda en
un banc de l’andana, que observava impassible l’anada i tornada dels trens. La
presència d’aquella noia va fer que s’obris dins de l’Arnau una caixa plena de
records, de converses, de riures, de llàgrimes i d’emocions contingudes.
“-Hola Arnau –va dir la Mar mentre
passava un full del llibre que tenia sobre les cames.
-Mar, mai t’has
adonat que les persones només són amables per després aprofitar-se de tu? –va
dir l’Arnau amb un to més proper a l’afirmació que a la interrogació, eludint
la salutació de Mar.
-I tant Arnau, i
tant... –va dir la Mar, la seva veu sonava llunyana i trista.
-I que fas?
-Només pots fer
dues coses. Aprens a perdonar o agafes el camí de la venjança. –va dir amb una
veu, que ja no tenia rastre de tristor, i en la qual només regnava la
indiferència.
-Tu què fàries?-
va preguntar l’Arnau innocent com un nen petit.
La Mar va tornar
a dirigir la seva vista al llibre de la seva falda. El silenci es va apoderar
del moment.”
L’Arnau va
baixar les escales impacient i es va moure àgilment fins al costat de la noia,
dissimulant l’alegria que li produïa la seva presència que no va apartar ni un
segon la vista de les vies del tren. L’Arnau mai va entendre la màgia que
tenien aquelles vies, o l’estació en si, per provocar que la seva companya
pogués estar-se contemplant-les durant hores senceres. Ell tenia la suposició
que aquell lloc, era un d’aquells espais que tenen alguna cosa que els fa
especials i que t’obliguen a retornar un cop i un altre sens motiu aparent.
-Feia molts dies
que no venies –va dir l’Arnau. La seva veu era tranquil·la i suau, tot i que en
el seu interior havia explotat una caixa de felicitat que feia temps que
esperava el moment d’obrir-se.
-He hagut de fer
moltes coses –va dir ella amb una veu indiferent.
L’estació es va
omplir de gent que havia baixat del tren acabat d’arribar, la Mar els observava
impassibles.
-Sabies una cosa
Arnau? –el va mirar.
-Què? -va
preguntar l’Arnau aguantant-li la mirada, intentant trobar-li les emocions que
ella hi amagava a dins i que mai ensenyava a ningú.
-No es pot viure
de la felicitat dels altres –va dir mentre retornava la seva vista a les vies
del tren.
L’Arnau es va
quedar en silenci i va retornar la mirada a l’estació, novament deserta.
Llavors va recordar aquelles tardes que durant un temps de les seves vides eren
la forma de fugir del món que els envoltava ple d’intolerància i una mica de
menyspreu, l’alegria que sentia quan la veia asseguda al banc contemplant
l’horitzó i l’emoció que li provocava pensar en què la veuria un cop més asseguda
en el tercer banc, començant per l’esquerra, d’aquella estació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada