50

Aquest és un text que li vaig escriure al meu pare quan aquest va fer cinquanta anys. Fa poc el vaig retrobar al meu ordinador i després d'aconseguir el seu permís per publicar-lo, aquí està. Espero que us agradi i el gaudiu.

Vaig obrir el paquet, era el mateix llibre que m’havia regalat la meva sogra, L’encant de fer 50 anys de Rafael Vallbona. Pel que es veia a la gent no li importava fer regals mediocres encara que sabessin que estaves a punt de creuar la línia que marcava la diferència entre un abans i un després en la vida. Aquell llibre, al qual la gent semblava donar tanta importància, només eren les reflexions d’un home que només recorria els mateixos tòpics un cop i un altre, de la gent que compleix els cinquanta anys.

Que si ets més savi per experiència i per coneixements, que ja comences a entendre les coses com són i acceptes sense complexos que els cinquanta anys no estan malament i que és el punt de la teva vida en què ja has viscut tot el que havies de viure i és el moment d’alliberar-te. Bé, potser per ell, que era un home que segurament havia viscut una bona vida, que tenia prou diners per viure molt còmodament i que havia conegut a gent molt erudita i interessant a la seva vida aquests tòpics es complien però en el meu cas no.

No em considerava més savi, bé, la veritat sigui dita, he après molt i m’he tornat més savi amb el temps i amb els anys, però em queden infinites coses per aprendre i que hagi fet els cinquanta anys no vol dir que ja em pugui considerar una persona sabia. Respecte a les experiències, és veritat que n’he viscut moltes però també és veritat que me'n queden moltíssimes per viure. Encara he de visitar països del món, convertir-me en un escriptor famós, sortir al programa del Cuní presentant un dels meus best-sellers o discutint un tema polèmic en una futura actualitat, acabar de pagar la meva casa, complir somnis adolescents, veure créixer a la meva filla...

I ara, arribo al punt on volia arribar des del principi remarcant el tòpic de «els 50 anys és quan acceptes que et trobes un punt de la teva vida en què ja has viscut les experiències més importants i que és el moment d’alliberar-te». Confesso que jo em sento com un noi de divuit anys que segueix recordant-se com si fos ahir d’aquella noia que es deia Laura que vaig conèixer anant a les classes de pintura amb el professor Soriguera i que m’agradava però mai es va arribar a fixar en mi, o de quan treballava als laboratoris amb rates i beagles, o de quan vaig treballar amb avis i tantes coses més.

Quan em miro al mirall no veig un home de cinquanta anys, em veig a mi, simplement jo, l’home que he estat sempre, potser tinc més arrugues o menys cabell però tant he canviat? Segueixo sent el mateix noi que es va enamorar d’una noia addicta a les coca-coles, que li agradava treballar al laboratori, el que no van saber guiar a l’escola, el que no ha viscut la vida caminant per un camí de flors, el que ha publicat un llibre i n’ha escrit dos més, el que somia en ser escriptor i viure’n, aquest sóc jo un home de cinquanta anys.