LA CIUDAD DE LAS ESTRELLAS- LA LA LAND (PEL·LÍCULA)

Hola a tothom,

Avui us porto una ressenya cinematogràfica. Fa poc vaig anar a veure “La ciudad de las estrellas- La, La, Land” i em va deixar un regust de boca tan bo, que necessitava escriure i compartir el que em va semblar amb vosaltres. No m’enrotllaré gaire, perquè la meva opinió sobre la pel·lícula ja és suficientment llarga, així que aquí us deixo el tràiler i després la meva opinió.

TRÀILER

OPINIÓ PERSONAL

La veritat és que jo vaig anar a veure la pel·lícula sense haver vist el tràiler anteriorment i només començar em va sorprendre. Espero que això que us diré ara no sigui cap spoiler..., però la pel·lícula comença amb un número musical i jo, al no saber sobre que anava la pel·lícula, doncs em vaig quedar molt sorpresa perquè no m’ho esperava gens, encara que això és un tema personal meu per no haver-me informat amb anterioritat.

Bé, hi ha moltes coses que vull comentar sobre la pel·lícula, però tampoc vull enrotllar-me molt o fer-vos spoiler sense voler, així que millor comencem. La història de la pel·lícula gira al voltant d’una noia que és aspirant a actriu (Emma Stone) i d’un músic de jazz que somia amb obrir el seu propi club de jazz i la història d’amor que sorgeix entre ells. La veritat és que la història és senzilla, no és una trama complexa i enrevessada d’aquelles que et desconcerten i et fan pensar, més aviat és una història d’amor molt senzilla i molt humana, però amb les seves sorpreses i els seus moments més tensos. En certs moments avança una mica lenta, però això és degut a què hi ha molts números musicals intercalats al llarg de la història. Jo, personalment, reconec que uns moments determinats vaig estar a punt de plorar, però també és veritat que quan miro pel·lícules sóc de llàgrima fàcil.

Sobre els números musicals, com ja us he dit, a mi el primer em va sorprendre i em va desconcertar perquè no me l’esperava. Tot i això, a mesura que avançava la pel·lícula, d’una forma totalment subjectiva us ho dic, els números musicals només fan que millorar. També us he de dir que la música de la pel·lícula és més de l’àmbit del jazz, però que això no us tiri endarrere, encara que no en sigueu fans o no n’escolteu sovint, us prometo que la música de la pel·lícula us agradarà i probablement la voldreu escoltar un altre cop després d’haver-la vist. Llavors, en relació amb la música, al llarg de la pel·lícula hi ha diverses escenes de ball, però no hip-hop o street dance, és el vals clàssic o el claqué dels musicals antics i aquestes escenes són precioses.

En relació a aquest toc antic de les escenes de ball, la pel·lícula té molts tocs, fets expressament, que recorden als musicals antics i a les pel·lícules clàssiques, encara que la història passa en l’actualitat. Un exemple clar és el vestuari dels protagonistes, escenes que fan referència a pel·lícules clàssiques i com adopta l’estil musical.

Sobre l’actuació dels protagonistes, em va encantar, penso que ho van fer perfecte. Es notava la química entre ells i les expressions de l’Emma Stone a cada moment de la pel·lícula eren absolutament perfectes, et transmetien tot el que les paraules no poden. La veritat és que la seva actuació t’ajuda a endinsar-te moltíssim en la pel·lícula i a involucrar-te en el desenvolupament de la seva història d’amor i d’alguna forma sentir alegria, pena i ràbia per ells quan els hi passen coses diverses. 

Penso que és una història que t'invita a somiar, imaginar i desitjar allò que realment vols i t'anima a lliutar i a esforçar-te per aconseguir-ho. Sobre el final, no us faré cap spoiler, però la veritat és que és sorprenent, això és tot el que us en diré.

En definitiva, tot i que el principi em va desconcertar perquè no tenia ni idea del que anava a veure, és una pel·lícula 100% recomanable, amb molta bona música, amb una història senzilla, però molt bonica i que recorda al cinema clàssic, el qual ja no es veu a la gran pantalla.

Espero que us hagi agradat, que aneu a mirar la pel·lícula i gràcies per haver-ho llegit!