RECORDA

Va mirar-la. Semblava que el vent acaricies el seu cabell recollit en una cua alta i intentes apartar-li el serrell del front per acariciar-li la cara. Portava els ulls pintats, una fina línia negra que accentuava la seva mirada dolça i dura a la vegada, com si t’intentes dir que no t’havies de preocupar per res perquè ella sempre estaria al teu costat, però a la vegada t’advertia que no fessis cap ximpleria perquè no t’ho perdonaria. Tenia la vista clavada en aquell estany, mentre veia barques plenes de parelles passar.

-Recordes aquest lloc?

-Va ser el lloc on vam tenir la nostra primera cita. Recordo que vam llogar una d’aquelles barques i vam estar-nos unes dues hores remant per l’estany perquè no sabia com girar la barca per tornar a terra ferma.

-Recordes que va passar?

-Recordo com quan estava intentant girar et vas aixecar perquè t’estaves marejant i com per poc els dos en quèiem a l’aigua. I al final, quan vam aconseguir tornar, vam haver de pagar deu euros per haver estat una hora de més amb la barca.

-Recordes com anava vestida?

-Recordo que portaves aquell vestit de flors, que cada vegada que bufava el vent s’aixecava i cridaves com una histèrica, amb aquelles ballarines que acabaves de comprar i et feien mal als peus.

-I recordes com anaves vestit tu?

-Recordo que em vaig posar una camisa de quadres, que m’havia comprat especialment per la nostra primera cita, amb uns texans que em va deixar el meu germà gran i unes sabates negres.

-Recordes que vas sentir aquell dia?

-Recordo que al principi estava molt nerviós perquè tenia molta por de fer el ridícul davant teu i que pensessis que era un sapastre, però quan ja portàvem bastant estona junts, vaig començar-me a sentir-me estranyament còmode al teu costat i vaig començar a sentir que realment teníem un futur junts.

-Recordes que va passar aquí?

-Recordo que vam seure en el banc en el qual estem ara i lentament em vaig anar acostant a tu fins que et vaig fer un petó.

-I recordes el què em vas dir?

-Recordo que et vaig dir que t’estimava, tot i que ara que ho dic en veu alta potser em vaig passar una mica tenint en compte que era la nostra primera cita.

-Et puc demanar una cosa.

Va assentir amb el cap.

-Recorda que en algun moment de la teva vida em vas estimar, d’acord?

Va aixecar-se del banc i va allunyar-se acompanyada pel vent que intentava eixugar-li les llàgrimes que li queien dels ulls. Aquell era el seu final.